QUÈ ÉS EL TALL DE DIGESTIÓ? (HIDROCUCCIÓ)

Una pregunta  típica de l’estiu i que porta a discussió amb els petits de la casa és la següent: “Cal esperar dues hores per tornar a banyar-se, perquè si no, es pot tenir un tall de digestió?” . És una creença heretada generació a generació. Els mateixos pares ho han convertit en una norma sense qüestionar-s’ho, perquè els avis ja els obligaven a ells.

Què és “el tall de digestió”?

La hidrocucció o tall de digestió és un problema de salut causat per un xoc termodiferencial (diferència brusca de la temperatura), sobrevé un estat sincopal provocat pel contacte brusc de la pell i de les vies respiratòries superiors amb l’aigua freda. O sigui, dient-ho més senzillament,  un contrast de temperatures. No es tracta d'una fallida del procés digestiu sinó d'un canvi de temperatures. Es desencadena un reflex d'inhibició de la respiració i la circulació, generant una sobrecàrrega cardíaca dreta que ocasiona en la majoria dels casos una aturada cardiorespiratòria. Al contrari del que molts creuen, no està directament relacionat amb cap procés digestiu. 

Així doncs, la hidrocucció es pot donar no només després d’un àpat copiós i un bany amb aigües fredes, sinó també provocat per una exposició perllongada al sol, realitzar exercici físic amb temperatures elevades i després banyar-nos amb aigua freda o fins hi tot, fer la migdiada després d’un àpat copiós amb l’aire condicionat a baixa temperatura.

El mecanisme íntim de la hidrocucció és encara poc conegut però es considera que és a causa d'una reacció ràpida mecanicotèrmica quan l'organisme se submergeix en aigua freda produïnt un desequilibri circulatori per la diferència de temperatura entre el cos humà i la de l'aigua. En la majoria de les ocasions, el síncope és precedit per uns símptomes anomenats "senyals d'alarma" . Alguns cops, el síncope es presenta sense previ avís i l'individu s'enfonsa bruscament, en silenci, sense efectuar el menor gest de demanar ajuda. Això sol ocórrer amb els adults.

 Quins mecanismes hi ha darrera de la hidrocucció? 

D'una banda, trobem el reflex d'immerssió, que és un reflex cardiovascular. Pel sol fet de submergir el cap en l'aigua, la freqüència cardíaca disminueix bruscament i es produeix la contracció dels vasos sanguinis més superficials (de la pell sobretot) perquè el cervell tingui una aportació preferencial de sang. 

En individus adults aquest reflex no es nota molt, però en nens sol ser bastant potent. De fet, s'han informat de bastants casos per mort sobtada en nens a causa exclusivament  d'un reflex d'immersió extrem que provoca alteració del ritme cardíac o directament una parada cardíaca. 

El reflex d'immersió s'afavoreix per la diferència de temperatura entre l'aigua i la persona. Quant més freda estigui l'aigua i més elevada la temperatura corporal, més gran és el reflex d'immersió, ja que una altra de les finalitats del reflex és conservar la temperatura del subjecte. En contraure els vasos sanguinis de la pell, la transferència de calor es minimitza. 

El següent procés implicat serà la digestió. Consisteix en un conjunt de processos que tenen com a finalitat la obtenció de nutrients a partir dels aliments. Paradoxalment, quan ens referim de forma quotidiana a 'fer la digestió "no ens referim a tot el procés, sinó només a aquell que es produeix a l'estómac i que pot durar des de minuts a 2-3 hores o fins i tot més (depèn del que s'ingereixi). 

Quan "fem la digestió" l'estómac rep els aliments, segrega enzims que els degraden i va fent una barreja de tot gràcies a l'important component muscular que posseeix. Quan ha acabat, el contingut de l'estómac es buida a l'intestí prim. Durant tot aquest procés, l'estómac necessita gran quantitat d'oxigen, que no té altre remei que prendre-ho dels vasos sanguinis. 

Per aquesta raó, quan estem fent la digestió, els vasos de l'aparell digestiu es dilaten, per afavorir el procés. Com a conseqüència d'això, altres zones del cos, com pot ser el cervell, reben una quantitat menor de sang. No és casualitat que després de menjars abundants ens vingui son (d'aquí la famosa migdiada) o ens costi concentrar, els alts nivells de glucosa en sang indueixen la son, en actuar a través d'intermediaris en el cervell inhibint l'estat d'alerta, perquè l'aparell digestiu té preferència en aquests moments. 
 

Així doncs, la hidrocucció es pot donar només per un reflex d'immersió extrem, però la digestió pot afavorir que es desencadeni ja que el cervell rep menys oxigen durant aquest procés. 

Com es pot prevenir? Molt senzill: amb sentit comú.

- No fer menjars copiosos si tenim intenció de banyar-nos.
- Si el nen porta molta estona jugant amb exposició solar, el més recomanable és regular la temperatura corporal: refrescar braços, cames, cap i de mica en mica tot el cos.
- Introduïr-nos de mica en mica a l'aigua. Jugar a la part de l’aigua que no cobreix ens ajudarà a regular aquesta temperatura corporal envers l’aigua de bany.

Són factors predisponents: 

* Temperatura de l'aigua inferior als 27 º C. 
* Exposicions llargues al sol abans del bany. 
* Hipertèrmia. És a dir augment de la temperatura corporal que pot estar originat per diferents circumstàncies, com treballs físics amb temperatures ambientals elevades. 
* Exercicis físics violents amb gran sudoració. 
* Ingesta de psicofàrmacs. 
* Traumatismes previs a l'entrada a l'aigua: 
Per exemple en saltar des de certa alçada i caure directament sobre el ventre es pot produïr una pèrdua brusca del coneixement i aturada cardiorespiratòria per inhibició nerviosa reflexa. 
* Estat digestiu: les ingestes copioses d'aliments prèvies a la immerssió. 

Simptomes o senyals d'alarma previs: 
 

* Estat de sopor o d'obnubilació. 
* Sensació de vertigen i brunzit a les oïdes. 
* Mal de cap. 
* Fatiga. 
* Envermelliment de la pell amb picor i sensació de calor, generalment a l'abdomen i la cara interna de braços i cames. 
* Dèficit d'agudesa visual amb visió borrosa. 
* Dolors de localització variable que es presenten en forma d'inflor, rampes musculars o dolors articulars. 
* Erecció de fol·licles pilosos (pell de gallina).

Els problemes que poden ocórrer en introduïr-se a l'aigua es relacionen més amb altres situacions que no amb la digestió i l'aparell digestiu. Hi ha un reflex anomenat "d'immersió" que provoca una disminució dels batecs cada cop que s'introdueix el cap sota l'aigua. El tall de digestió o hidrocucció és l'expressió extrema d'aquest descens dels batecs que produeix un síncope amb aturada cardíaca.



La recomanació de no banyar-se immediatament després dels àpats és una precaució encertada perquè durant la digestió la sang flueix en major quantitat a l'aparell digestiu, i menys en altres zones de l'organisme. No obstant això, la major incidència de casos de hidrocucció es produeix en les persones que, després d'una prolongada exposició al sol i amb la pell molt calenta, decideixen banyar-se; submergir-se al mar pot resultar fatal.

Quines recomanacions s'han de seguir?

No banyar-se en aigua gaire freda o entrar-hi "llançant-se a l'aigua" després d'una forta sudoració. Entrar-hi a poc a poc per acostumar la pell a la nova temperatura, molt més baixa, o mullar tot el cos amb aigua abans d'introduïr-se a l'aigua. Tampoc, després d'una llarga exposició al sol o després d'un esforç físic molt intens. Si una persona té calfreds (pell de gallina) tampoc hauria de submergir-se.

No ficar-se a l'aigua durant la digestió, abans d'una hora i  després dels menjars, és una recomanació prudent. Encara que aquest temps pot variar segons la quantitat d'aliments que s'han ingerit.

Com a resum: recordar que la diferència tèrmica entre la pell i l'aigua és la causa principal del "tall de digestió" o "síncope de hidrocucció", i no el procés de la digestió.

Molts pares pregunten, quan es tracta d'un bebè, (per exemple: banyar-los al vespre a la banyera) si ha de passar un temps des que mengen fins a l'hora del bany. La resposta és molt senzilla: es pot fer en qualsevol moment. L'aigua per banyar-lo sempre ha de ser calenta.

 

Així doncs, la hidrocucció pot donar només per un reflex d'immersió extrem, però la digestió pot afavorir que es desencadeni ja que el cervell rep menys oxigen durant aquest procés. 


Bàsicament, poden donar-se dues situacions extremes amb una síndrome d'hidrocucció: 

-Que es produeixi una sobtada disminució de la freqüència cardíaca pel reflex d'immerssió que, al costat del procés de digestió, provoca un insuficient reg sanguini del cervell donant lloc, en el millor dels casos a pal · lidesa, marejos i vòmits i, en el pitjor dels casos, a una pèrdua del coneixement o síncope. Si la persona es troba a l'aigua i ningú al seu voltant l'ajuda, la persona morirà ofegada. 

-Que passi un potent reflex d'immerssió que provoqui una arrítmia greu o una parada cardíaca sobtada, amb mort instantània. 

Les probabilitats que aquestes situacions es donin són baixes, però presents. Dependran dels factors propis de la persona (la seva edat, la seva temperatura corporal, el que ha ingerit, etc ...) i dels ambientals (la temperatura de l'aigua) perquè s'acabi donant o no. 

Llavors, quan és recomanable banyar-se després de dinar? 

Depèn, la medicina no és una ciència exacta. Si ha pres un bon àpat, com una paella o altres menjats copiosos, amb els seus corresponents acompanyaments i postres que quan acabi costa fins hi tot aixecar-se de la cadira, és recomanable esperar 5 o 6 hores. 

Si per contra s'ha pres una amanida, 1 sandwitch o entrepà lleuger i poc més, en una hora, hora i mitja ja és segur endinsar-se a l'aigua. 
 

Potser els nostres progenitors no sabien molt bé que era això del tall de digestió, però sense dubte, les seves recomanacions estaven ben justificades. La llàstima és que no tinguessin tan en compte la recomanació de no capbussar-se directament en aigua freda després de fer exercici físic, una cosa que se sol deixar bastant de banda i és molt important.